Pintures

La base de tota pintura és una substància aglutinant dissolta en: a) aigua: parlarem de pintura en emulsió, o b) un altre dissolvent més volàtil que l'aigua: ens referirem a aquestes com pintures en solució.

És per això que el tipus de dissolvent dóna les primeres característiques de la pintura. A l'aglutinant se li afegeixen els pigments; també se li pot afegir altres substàncies d'usos específics, com ara, fungicides, antioxidants, substàncies hidròfugues, etcètera.

Val a dir que hi ha un tipus especial de pintura que s'aplica en la primera capa del treball i que s'anomena primari; s'aplica com capa prèvia en pintar materials porosos: l'objectiu és preparar una base adequada per a les capes que s'afegeixen de pintura d'acabat, ja sigui aquesta en emulsió o bé en solució. Si no cal protegir la superfície contra la corrosió o contra els atacs dels insectes, la pintura de base (o primari) pot consistir en la pròpia pintura de l'acabat diluïda però en un 15% (aproximadament) amb el dissolvent que li sigui propi: aigua (si la pintura d'acabat és en emulsió), o bé dissolvent universal o trementina (si es tracta d'una pintura en solució).

Pintures en emulsió

• Pintures acríliques
  Són pintures en emulsió que tenen millors prestacions, atès que, a més a més de ser més resistents, es poden rentar. Tenen un aspecte setinat o mat; no acostumen a ser brillants. Es fan servir per pintar superfícies interiors [a excepció de banys i cuines, és a dir, cambres on hi hagi humitat], per bé que també hi ha algunes pintures acríliques en solució aptes per a pintar façanes.
  
  
• Pintures viníliques
  També són pintures en emulsió que empren l'aigua com a dissolvent. Les característiques de les pintures viníliques són similars a les acríliques. No són resistents a la humitat i és per això que no són indicades per a pintar superfícies exteriors.
  

Pintures en solució

• Pintures a l'esmalt
  Són pintures en solució barrejades amb resines dures o naturals. Són resistents a l'aigua i a l'humitat. Un cop s'han assecat, formen una pel·lícula impermeable. El seu aspecte pot ser mat, setinat, o bé brillant. S'utilitzen tan per pintar superfícies interiors com exteriors per pintar obra, fusta o metall.
  
  
• Pintures de poliuretà
  Són pintures en solució properes als esmalts, però de millors prestacions, tot i que més cares. Es designen també com laques.
  

Per a una primera aproximació al tema de les pintures es pot llegir aquest article de la Viquipèdia.$\square$

Antena UHF de televisión

Construcció casolana d'un sextant

La construcció d'un sextant amb materials a l'abast que tombin per casa pot ser força interessant. La precisió de l'aparell no serà pas la mateixa que la d'un sofisticat aparell que ens obligui a estalviar força abans d'adquir-lo - evidentment - però ben segur que hom pot aprendre'n molt, tant del seu funcionament i control dels errors, com pel que fa a les habilitats pròpies dels que els agrada l'autoconstrucció d'instruments científics. Vet aquí un parell de referències. L'autor dels dissenys és Omar Reis, l'autor del software de navegació astronòmica American Practial Navigator: {sextant || octant} octant sextant Us recomano que visiteu aquest blog on l'autor explica la seva experiència sobre la construcció d'un sextant casolà

Componentes muy básicos de electrónica

una prueba

L'edat del ferro

Mil anys abans de la nostra era es va descobrir la manera de separar el ferro de la seva mena. En la naturalesa, el ferro es troba en forma d'òxids, hidròxids, carbonats, i sulfurs. Vegem els minerals de ferro més importants: els òxids són la magnetita (Fe₃O₄) i la hematita (Fe₂O₃); pel que fa als hidròxids, la limonita; i com a carbonats, la siderita (carbonat de ferro FeCO₃). Aquests minerals de ferro es troben barrejats amb d'altres substàncies que s'anemena ganga els quals es poden separar d'aquests fent ús de dos mètodes de selecció: per densitat, submergint la mostra en un líquid de densitat intermedia entre la ganga i els minerals de ferro, o, modernament, per imantació (llevat de la limonita, que no presenta propietats magnètiques). Havent separat la ganga, en els alts forns el mineral de ferro es converteix primer de tot en arrabi (ferro fos) per separar les impureses (sofre i fosfor), mitjançant la reducció amb carbó (modernament, amb coque, substància obtinguda de la destilació de la hulla que es produeix en els forns de coque) i pedra calissa (carbonat de calci, CaCO₃) i, finalment, a l'aceria, l'alt contingut en carboni (entre el 2% i el 5%) de la fosa s'ha de reduir a valors no superiors al 2%, a la vegada que cal barrejar-lo amb daltres metalls (crom, vanadi, níquel, manganès) donat els diversos tipus d'acer en funció de les propietats desitjades d'aquests.

El ferro té més duresa que el coure i, per tant, amb l'ús d'aquest metall s'inicià una nova revolució tecnològica en la història de la humanitat: l'Edat del Ferro. Cal tenir en compte que el punt de fussió del ferro (1535 ºC) és sensiblement superior al del coure (1083 ºC): això sol, a l'antigüitat un obstacle important que en dificultava l'obtenció i manipulació a partir del mineral per poder-ne separar el metall; i, després, preparar-lo, obtenint alitages amb d'altres elements. Ja en el propi procés de separació del ferro de la ganga, s'obté un aliatge amb petites quantitats de carboni, el qual prové de la combustió necessària per reduir el mineral de ferro: l'afegit estudiat de més proporció de carboni juntament amb l'afegit d'altres elements dóna un ampli ventall d'acers (siderurgia). Això permeté fabricar eines amb les propietats necessàries adequades a l'ús concret que se'n volgués fer. Per altra banda, l'obtenció de les diverses formes alotròpiques que són funció de la temperatura de tremp van constituir la clau per aprendre a treure partit de les qualitats òptimes del ferro (de l'acer) per a cada aplicació concreta. Fins ben entrat el segle XVIII la siderurgia era més un art que una ciència, i els seus secrets es guardaven gelosament pels mestres de l'ofici.